El nostre escut i bandera

Per Decret de desembre de 1981 s’autoritza a l’Ajuntament de Bellpuig a adoptar l’escut heràldic municipal aprovat per l’Ajuntament en sessió del 27 de juny de 1980 i proposat segons l’informe del conseller heràldic diplomat en Genealogia, Heràldica i Nobiliària, Armand de Fluvià i Escorsa.

El Blasonament de l’escut es descriu de la manera següent: Escut caironat partit: al 1r, d’or, 3 faixes vibrades de sable (les armes dels Anglesola) i al 2n, de gules, 3 cards de tres flors arrancats d’or (les armes dels Cardona); escussó sobre el tot d’or, un mont de 3 cims de sinople movent de la punta, el cim central floronat i més alt que els laterals. Per timbre una corona de baró.

Els desitjos de l’ajuntament de Bellpuig quan van aprovar-lo eren, que el seu escut fos un reflex fidel de la seva història, la qual va fortament lligada als llinatges dels Anglesola i dels Cardona, ja que entre les referències històriques de la vila de Bellpuig destaquen que el 1139 el comte de Barcelona atorgà el castell i terme de Bellpuig als Anglesola i en feren centre d’una baronia.

El 1386 la baronia de Bellpuig passà per herència dels Anglesola als Cardona, els quals passaren a cognominar-se Cardona-Anglesola o Anglesola-Cardona i, posteriorment, Fernández de Córdoba.

El 1768 passà també per herència, dels Fernández de Córdoba-Cardona-Anglesola als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira, els quals en posseiren la jurisdicció fins a l’abolició de les senyories al segle XIX.

Entre la documentació emprada per a elaborar l’escut actual destaca entre altra informació, que el 1590 els paers de la vila empraven un segell amb un puig de tres cims movent de la punta de l’escut i amb el cim central floronat i més alt que els laterals. És el primer escut que coneixem que hagi estat emprat per les autoritats de la vila. Es tracta d’un escut parlant puix que un puig floronat és un puig embellit, o sigui un “bell puig” (Ferran de Sagarra: Sigil·lografia catalana, vol.II pàg.120) 

Unes monedes del 1642 porten també un puig ordinari o sigui, d’un sol cim, i una flor de lis sobremuntada (Jaume Torres i Gros: Estudi d’heràldiaca de Bellpuig, 1978).

Per tant, en base l’informe de l’heraldista Armand de Fluvià, s’oficialitza l’escut actual de Bellpuig que es publica al DOGC el 5 de febrer de 1982.

Bellpuig tramita el 1993 l’expedient d’oficialització de la bandera municipal a proposta del Sr. Josep Porter i Moix, cap de la secció de Vexil·lologia de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica Sigil·lografia i Vexil·lologia i que té les característiques següents:

Bandera apaïsada, de proporcions dos d’alçada per tres de llargada (2x3), groga, amb el mont verd de tres cims de l’escussó situat a la vora inferior, el cim central, d’una alçada del 37 per cent de la del drap i una amplada del 39 per cent de la llargada del mateix drap; els laterals, d’una alçada del 25 per cent de la del drap i una amplada del 30 per cent de la llargada del mateix drap, i la flor del cim central d’una alçada del 56 per cent de la del drap i una amplada del 35 per cent de la llargada del mateix drap.

Alhora de fer la proposta es té en compte el fet que la bandera ha de tenir forma rectangular i una relació de dos d’alçada per tres d’amplada (Art. 18.1 RSELC). Ha de ser tant senzilla com sigui possible i alhora identificativa (Art. 18.2 RSELC). No ha d’incorporar mai l’escut de l’ens local sinó, en tot cas, els elements més representatius, que són els esmalts i les càrregues, excepte quan resulti de la conversió de l’escut en bandera (Art. 19.1 RSELC). La bandera no ha d’incorporar en cap cas l’acompanyament de l’escut (Art. 19.2 RSELC) i en les dues cares de la bandera, tots els elements han de mantenir la mateixa disposició i orientació respecte al pal, fent l’efecte de transparència (Art. 19.3 RSELC),

A més es té en compte que l’escut de Bellpuig es blasona i organitza: partit, al primer d’or tres faixes viperades de sable, al segon de gules tres cards de tres flors d’or; ressaltant sobre la partició, un escussó d’or, un mont de tres cims floronat de sinople movent de la punta. També que per raons de senzillesa i simplicitat és convenient que la bandera reculli solament el senyal de l’escussó i que els esmalts heràldics or i sinople corresponen respectivament als colors groc i verd en vexil·lologia.